Espanya no és viable

[Vaig escriure aquest text l’any 2013, quan vaig començar a veure amb bons ulls la independència catalana. Hui, pel contrari, diria que sóc postindependentista. I tot això sense haver deixat mai de sentir-me espanyol, com explique en aquesta nota.]

“Oda a Espanya” (1898)

“On ets, Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!”

“Himne ibèric” (1906)

Terra entre mars, Ibèria, mare aimada, tots els teus fills te fem la gran cançó. En cada platja fa son cant l’onada, mes terra endins se sent un sol ressò, que de l’un cap a l’altre a amor convida i es va tornant un cant de germanor; Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida, Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor.

“¡Viva España!” (1907)

Porque en este Viva España caben todos los que quieren a España de verdad. Los únicos que no caben son los que no quieren caber, los enemigos de la España verdadera. ¿Españoles? ¡Sí! ¡Más que vosotros! ¡Viva España! Pero, ¿cómo ha de vivir España? No arrastrándose por los caminos provincianos del caciquismo; no agarrotada, como hasta ahora, en las ligaduras de un uniformismo que es contrario a su naturaleza (…) ha de vivir en la libertad de sus pueblos; cada uno libre en sí, cogiendo de su propia tierra su propia alma, y de la propia alma el propio gobierno, para rehacer todos juntos una España viva, gobernada libremente por sí misma. Así ha de vivir España. ¡Viva España!

L’obra literària de Joan Maragall sintetitza molt bé l’essència vertadera del nacionalisme català, açò és, la impotència d’aquells a qui, sentint-se igualment espanyols, no els han permés de contribuir degudament en la direcció de les Espanyes; i allò que és pitjor, no els han deixat ser espanyols directament des de la catalanitat. Com la resta dels nacionalismes perifèrics de la península ibèrica, el nacionalisme català és el símptoma d’una malaltia que es diu menyspreu. Ja els portuguesos hagueren de lluitar per alliberar-se dels governants de la Meseta. Quina és la situació ara? La de dos Estats, Espanya i Portugal, que des de llavors es donen l’esquena i s’ignoren mútuament. Soterrades romanen les paraules de Luis de Camões “falai de castelhanos e portugueses, porque espanhóis somos todos” i ignorades aquestes altres d’Almeida Garrett:

Nem uma só vez se achará em nossos escritores a palavra “espanhol” designando exclusivamente o habitante da Península não português. Enquanto Castella esteve separada de Aragão, e já muito depois de unida a Leâo, etc., nós e as outras nações das Espanhas, Aragoneses, Granadiz, Castelhanos, Portugueses e todos, éramos por estranhos e domésticos comummente chamados espanhóis; assim como ainda hoje chamamos alemão indistintamente ao Prussiano, Saxónio, Hanoveriano, Austríaco; assim como o Napolitano e o Milanês, o Veneziano e o Piemontês indiscriminadamente recebem o nome de italianos. A fatal perda da nossa independência política depois da batalha de Alcácer-Quibir, deu o título de reis das Espanhas aos de Castela e Aragão, que o conservaram ainda depois da gloriosa restauração de 1640. Mas Espanhóis somos, e da Espanhóis nos devemos prezar todos os que habitamos esta península.

La relació de Portugal amb Espanya i la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya tenen el mateix rerefons, només canvia la circumstància que el primer va aconseguir la independència i la segona (encara) no. En ambdós casos hi ha hagut la pretensió de sotmetre’ls al dret i la llengua de Castella. El problema s’agreuja perquè, com va dir Sánchez-Albornoz, “Castilla hizo a España y España deshizo a Castilla“, fet que ens ha dut a eixa “España invertebrada” d’Ortega y Gasset on una de les components, Castella, es confón a si mateixa amb Espanya i subordina la resta d’identitats espanyoles a les exigències del Dret Comú i d’una llengua castellana també comuna. I tot això amb eixe comportament que tan bé va descriure Antonio Machado en dir “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora“.

Jo mai no havia defés l’independentisme català, fins que la setmana passada vaig llegir l’últim auto del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, on la judicatura espanyola acabava d’enfonsar el model lingüístic del sistema d’ensenyament català. Aquesta ha estat la gota que ha omplert el got de la meua paciència. Les llengües per a mi són sagrades. Arribat fins aquest punt, l’ordre constitucional espanyol no deixa cap altra eixida: cal la independència.

I de quin ordre constitucional espanyol parlem? El poble espanyol no ha exercit el seu poder constituent primari des de la primavera de 1931. Per molt que es diga des de l’establishment i la historiografia d’ara, les Corts resultants de les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Francisco Franco, l’any 1977, no eren constituents. Unes Corts no esdevenen constituents perquè durant la seua legislatura hagen aprovat una constitució, sinó que cal que siguen convocades amb eixe mandat únic i exprés. Quina és la lectura correcta, des d’un angle netament jurídic, de la nostra Transició espanyola?

La Llei de Successió al càrrec de Cap d’Estat, de 1947, exigia que qualsevol canvi o modificació en l’anomenat “ordenament constitucional” del règim franquista (les Lleis Fonamentals del Regne) comptara no només amb l’acord de les Corts, sinó també amb la ratificació dels espanyols. És per això que quan les Corts franquistes van aprovar el Projecte de Llei per a la Reforma Política, aquesta hagué de ser sotmesa a referèndum. Una vegada ratificada, adquirí rang de llei fonamental i s’integrà amb la resta de “l’ordenament constitucional” franquista. Eixa llei, a més d’establir regles essencials per a la celebració d’eleccions democràtiques a Corts Generals (i no constituents), regulava per mitjà del seu article tercer l’anomenada “reforma constitucional”, única base jurídica amb què les Corts de 1977 pugueren redactar un projecte de Constitució. No ens oblidem que aquesta Constitució havia de ser ratificada pel poble espanyol, no per esperit democràtic, sinó per exigències de l’ordenament constitucional franquista. És a dir, des d’un punt de vista estrictament jurídic, no va haver-hi cap trencament amb l’ordre jurídic anterior, sinó que la Constitució de 1978 és, substancialment, una reforma constitucional de l’ordenament constitucional franquista.

Aquesta és l’anòmala i idealitzada Transició espanyola, on lluny de jutjar els abusos de les dècades anteriors, fiscals, jutges, inspectors dels cossos de seguretat de l’Estat i altres elements repressius de la dictadura van poder continuar tranquil·lament en els seus càrrecs i promocionar-hi. Açò explica, en bona mesura, per què l’ETA continuà tenint tant de recolzament a Vascònia, on molts pensaven que eixa nova democràcia era un insult. Açò explica, també, per què l’elit política i empresarial espanyola continúa capgirant al voltant de les mateixes famílies aristòcratiques i caciquils de la dictadura, que han anat adaptant-se fàcilment al color polític del partit governant de torn. El procés autonòmic, absúrdament generalitzat a tot el territori espanyol amb la famosa frase del “café per a tots”, i la participació d’Espanya a les Comunitats Europees, són dues circumstàncies que van amagar alegrement aquest origen pecaminós de la nostra democràcia. Arribada aquesta crisi econòmica, les aigües de l’autonomisme i l’europeisme es retiren i deixen veure la merda amb que es sustenten les nostres institucions, totes qüestionades avui.

El poble espanyol no recuperarà la seua dignitat fins que no encapçale un nou procés constituent, un projecte comú que ens torne una alegria i esperança semblants a aquelles que gaudiren els espanyols eixe dimarts del 14 d’abril de 1931, un projecte que ens reafirme com a col·lectiu humà i sobirà de la nostra vida política. Els portuguesos poden refugiar-se darrere de la seua estimada Revolução dos Cravos per a afrontar la situació crítica que pateixen ara. Nosaltres ni tan sols tenim això. Ara bé, sembla que açò no es pot practicar a Espanya. Però sí a Catalunya, amb un procés constituent que duga a la creació d’un nou Estat des de zero. Un Estat a partir del qual siga possible redefinir els vincles amb la resta d’Espanya, i amb Portugal, des d’una mateixa igualtat de base. Perquè sóc iberista i m’estime molt Espanya sencera, des d’avui esdevinc un partidari de la independència catalana. Una nova manifestació de la dimensió tràgica que implica el fet de sentir-se profundament espanyol.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s